Marta Albaladejo Mur
Marta Albaladejo Mur

Informació

Aquest article es va escriure 21 jul 2008, i està categoritzat en Articles.

Pàgines

Quin és el secret de l’èxit de Rafa Nadal?

Fa uns dies, Rafa Nadal guanyava el torneig de Wimbledon. Amb 22 anys, ja ha guanyat cinc Roland Garros, una copa Davis i, finalment, aquest torneig. Un èxit rotund: Rafa Nadal ha batut el que fins ara era considerat el millor tenista del món: Roger Federer. La final del 2008 va ser la més llarga de la història de Wimbledon, i Rafa va despertar admiració. Rafa ens diu la clau del seu èxit en les entrevistes: va sortir a jugar la final amb el propòsit de mantenir-se concentrat tot el partit i de mantenir-s’hi “positiu”. 

Què senzill que sembla! I com és que no tots apliquem aquest truquet tan simple a les situacions compromeses de la nostra vida? Se m’acut una primera explicació: perquè mantenir-se concentrat requereix un entrenament molt sistemàtic que no sempre hem tingut, ni a la família ni a l’escola. 

Tot i així, em direu, hi ha moltes persones que tenen una gran capacitat de concentració i molt poc èxit, en el sentit competitiu. Sí, és un misteri. Ara fa poc, un amic coneixedor del tenis em va donar una pista interessant: el tenis és un esport on l’altre guanya a costa dels nostres errors. Per això el jugador que pot guanyar el millor jugador del món és algú que es pot mantenir positiu. Rafa Nadal es pot concentrar, fer errors i no criticar-se cada vegada que s’equivoca. 

Si podem aplicar aquest truquet tan simple, l’èxit està assegurat, sigui quin sigui el significat de l’èxit per a nosaltres. He conegut persones que volien cantar, escriure, pintar, ballar, fer estudis superiors, parlar en públic, etc. i que creien que no podien. Es tracta de persones intel·ligents, voluntarioses, capaces d’esforçar-se i amb una bona formació tècnica. Què els feia fracassar una vegada i una altra en els seus intents? Una veueta “negativa” que els deia coses com: “quin desastre, t’has tornat a equivocar”, “no et pots permetre ni un error més”, “quin ridícul, tothom es riurà de tu”. Aquest tipus de comunicació és destructiva. 

Tots ens equivoquem alguna vegada, però alguns saben donar-se ànims quan s’equivoquen en el pitjor moment, com Rafa Nadal. Aquests, segur que tenen èxit.

Aquest text també està disponible en: Español

1 Comentario

  1. Àngels Capdevila
    28 juliol 2008

    Felicitats per aquest article!!!, quan el vaig llegir em varen venir ganes de trucar-te inmediatament, un cop més has incidit en un dels temes inportants per la gran majoria de persones. No sé per quina raò un i un altre cop ens maxaquem en una autocrítica molt destructiva, potser perquè creiem que fent-nos coneixedors dels nostres errors podrem millorar, però no sabem ser positius i ens enfonsem en un desànim cada cop més profun. La societat actual ens inbueix a ser cada cop més “perfectes”: ser més guapos, anar vestits a l´última tendència, tenir una casa perfecte, fer unes vacances més…, ser més.. i això ens condueix a una insatisfacció permanent. A vegades miro les cares de les persones corrents al carrer i em confirmen aquesta insatisfacció,inclus durant les vacances cada cop és més difícil veure gentcontenta. Sembla molt fàcil: mantenir-se positiu, però crec que és un treball profund i complex, en sabem massa de ser negatius.