Sisplau, volem que sigui la mestra del nostre fill

La Maria recorda que una vegada va tenir un alumne molt “difícil”. No és que el nen fos més entremaliat que cap altre, però a la Maria li costava especialment fer de mestra d’aquest nano. Ella notava que no agradava als seus pares. Probablement, eren d’aquells pares que s’exclamen que els ha tocat una mestra que és un os: si ella reclamava els deures al nen, ell responia que no els havia fet perquè havia estat amb els pares i no havia tingut temps. No és que els pares de la criatura li haguessin fet directament cap lleig a la mestra; simplement, ella no trobava el seu suport per educar el petit contestatari. I així, una mestra no pot educar. 

S’acostava el final del curs i la Maria es preguntava què havia de fer. Veia que el nano podia progressar més enllà del nivell que estava aconseguint amb ella; i ella havia de passar amb el mateix grup al curs següent. Aleshores la Maria va tenir una idea: va demanar a la direcció que aquell alumne canviés de grup i anés amb la mestra “paral·lela”, i la direcció va acceptar. 

Un cop acabat el curs, la Maria Pérez va cridar els pares de l’alumne en qüestió i els va dir que havia notat com ells no coincidien amb la seva manera d’ensenyar. Els pares no van dir ni que sí ni que no. La Maria va continuar explicant-los la solució que havia trobat: “A mi m’és igual que jo no els agradi a vostès, estan en el seu dret; però a mi m’importa el seu fill i vull que l’any que ve vagi millor. Per tant, he demanat a direcció que l’any que vinent canviï de grup i continuï amb l’altra mestra del curs.” 

Els pares no van dir res durant l’entrevista, segur que aquella solució atípica els havia deixat ben sorpresos. Uns dies després, van trucar a la direcció de l’escola: “Sisplau, volem que el nostre fill continuï al grup de la Maria Pérez”. L’any següent, el noi va tenir la mateixa mestra, però amb el recolzament dels pares. I aleshores sí que va progressar adequadament!