Converses per a la vida
Què no es pot dir?
| Una vegada, fa molts anys, va venir una dona a la meva consulta de coaching perquè l’ajudés. Estava desesperada: tenia una filla d’uns cinquanta anys amb una malaltia mental greu i una mare de més de noranta que estava prou bé, però necessitava ajuda, tenia un caràcter difícil i no s’entenia amb les cuidadores que contractaven. La clienta tenia uns setanta anys, puc explicar el seu cas perquè no en diré el nom i va morir fa temps. El tema no era senzill, perquè la mare de noranta i tants i la filla de cinquanta vivien en dues ciutats allunyades i la dona no estava bé a cap de les dues ciutats. Si vivia a la casa que tenia a la ciutat on vivia la filla, se sentia culpable perquè no atenia la mare, estava amb l’ai al cor per si havia de córrer a l’altra ciutat a resoldre algun desastre; sovint les cuidadores de la mare plegaven quan ja n’estaven ben tipes. Però si la clienta es quedava a viure a casa la mare, per gestionar el dia a dia, se sentia també culpable de no ser a prop de la filla, que tenia moltes dificultats que solien desbordar la paciència del seu marit. Vaig escoltar la dona, vaig percebre el seu dolor; tenia bona salut i una jubilació que li podia donar una vida plàcida. No li vaig donar cap solució, només acompanyo les persones perquè puguin trobar les seves solucions. Em va dir que li havia anat molt bé parlar amb mi, que li havia agradat molt i que tornaria un altre dia. A la següent visita, em va continuar descrivint el seu malestar i vaig fer-li preguntes perquè posés paraules al que li passava; aleshores em va explicar el seu secret: desitjava que la seva mare morís i se sentia molt mala persona per voler-ho. Volia viure a casa seva, a prop de la filla, i la mare li donava molt mal viure amb el seu tracte despòtic. Vaig fer «cara de pòquer», com si no passés res i li vaig dir que entenia el seu desig i que no era mala persona per desitjar-lo, que no patís, que la mare moriria quan hagués de morir, ella no la mataria, ni de pensament, ni de paraula, i tampoc no faria cap acció contra la seva vida. Va quedar totalment alleujada. Em va dir que li havia anat molt bé. A la següent visita, estava molt més tranquil·la, veia que havia de continuar fent com feia, anant amunt i avall segons les necessitats, i que no li calia tornar. No havíem fet coaching, sinó una teràpia ben breu. Escriure pot fer un servei semblant, quan la intenció és aclarir els sentiments i pensaments, convertir-los en paraules i després prendre’n prou distància per analitzar-ne els efectes. Amb l’escriptura terapèutica aconseguim disminuir el patiment, tenir menys ansietat, menys estrès, menys irritabilitat; ens aporta sensació de calma, millora les relacions interpersonals i permet prendre decisions més sostenibles en el temps. Aquest 27 de gener comencem un curs d’escriptura terapèutica a l’Escola d’escriptura: «Escriure el que no es pot dir». Encara hi ets a temps! |
